Autor: Miquel Garriga. (http://eoliumtrek.cat/index.
(Bages) Ruta el 19/01/2014; 20 km; +330 -510; 5 hores. Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Moià, Serrat de la Gana, Serramitja, La Coma, Can Reixac, Calders. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 20 de gener de 1716 va néixer el que seria Carlos III d’Espanya. Va seguir l’estratègia de prohibir l’ús del català a Catalunya. Tristament aquella actitud continua. Demà passat, (el 21/1/2014) el Ministeri d’Indústria de Madrid prohibirà que els canals de ràdio catalans es puguin escoltar a València.
Moià, prové etimològicament de l’antropònim “Motilius”, un derivat del qual ( “Modeliano”) figura documentat el segle X. És el nostre punt d’inici d’aquests excursió lineal. El poble de Moià (714m) havia estat emmurallat des dels inicis de l’edat mitja i es va mantenir amb els murs fins el segle XV. Per això els registres antics documenten l’existència del Portal major, que mirava cap a Barcelona, i d’altres. El seu origen documentat es pot situar als inicis del segle X i de manera molt concreta en l’acta de consagració de l’església. A la vila hi ha el convent dels Escolapis i va ser el primer fundat a la península Ibérica. Els escolapis és un orde fundat a Roma el 1617 per Sant Josep de Calasanç i el convent de Moià va ser aixecat el 1683.
També es pot dir que a Moià va morir, el març de 1796, Joan Antoni Fins. Havia nascut a Saragossa el 1748 i es va fer religiós escolapi, ensenyant a Balaguer, Puigcerdà, Mataró i Moià. A Puigcerdà es va trobar amb una forta oposició dels alumnes als quals obligava a estudiar i parlar només en castellà, tal com havia manat el rei Carles III, dins de l’estratègia històrica d’intentar eliminar el català.
Hem girat pel carrer de Sant Josep i després pel de Sant Pere que ens ha portat fins als afores de la vila. Abans d’acabar de marxar cal dir que un altre aspecte a destacar de Moià és la casa pairal dels Casanova, la família de rafael Casanova que va liderar els últims moments de la defensa de la Barcelona assetjada el 1714 per les tropes castellanes i franceses. El mas Casanova el va comprar la família el 1651 i es va ampliar amb dues cases veïnes.
El carrer es torna pista i coincideix amb el que havia estat el camí ral de Manresa. Creuem la carretera N.141c i ens dirigim cap al sud.
Uns 20 minuts després d’haver començat veiem el verd del camp de golf Montbrú, en territori del Mas Mont-Brú. La masia original, que actualment encara es dedica a produir formatge artesà, és un antic mas del terme de Moià. Val a dir que estem a la comarca del Bages, però en un entorn geogràfic que històricament ha estat considerat com una sub-comarca, la del Moianès. Probablement pren el nom de la pròpia serra que hi ha al costat: el Serrat de Mont-Brú, o Montbrú, que és un topònim probablement d’origen llatí compost. Un de tants topònims descriptius que, en aquest cas, fa referència a turó o muntanya (“mont”) i a la tonalitat dels boscos que el cobreixen que confereixen un color morè, fosc o bru.
Ens anem dirigint, més o menys, cap a sud-oest. Deixem la Serra de la Por i també la Serra de la Gana, les dues a l’esquerra. Les vistes cap a llevant es difuminen en aquest dia fosc i tapat. Val afegir que la sub-comarca del Moianès és una comarca natural de Catalunya, concretada dins de l’altiplà que li ofereix el nom i que forma un total de 10 municipis, entre els quals Moià fa de capital. És un espai de vegetació predominant forestal de pi roig i roure martinenc. Entre boscos i rieres, el paisatge s’obre a camps de conreu (bàsicament de cereal) i prats de pastura. Sabem que estem en territori molt ric en diversitat de carnívors com la guineu, la geneta i la fagina. D’altra banda, els ocellaires poden gaudir de l’àliga marcenca (“Circateus gallicus”) i de l’àliga cuabarrada (“hieraaetus fasciatus”).
Una hora després de començar a caminar ens aturem per esmorzar una mica. Avui la boira no ens deixa veure gaire el paisatge, però de tot es pot gaudir. No es pot apreciar però per sobre nostre hi ha la suau serra de Santa Magdalena. En aquest serra hi ha un dolmen que pren el nom mateix de la serra. És un monument megalític del tipus de cambra simple, construït amb grans pedres i de mida força gran. Es tracta d’un sepulcre de l’edat del Bronze que es pot data entre el 2000 i el 1500 aC, és a dir de fa uns 4000 anys.
Quan ens posem en marxa un altre cop trobem, 10 minuts després, el mas de Serramitja a la nostra dreta, amb uns magnífics cavalls blancs. Abans d’arribar-hi, hi ha un sender tancat i sense accés, que porta fins a l’ermita de Santa Magdalena. Es tracta d’una petita i bonica capella d’una nau amb un absis poligonal i un petit campanar d’espadanya. Està datada el segle XIII i se sap que va ser refeta el 1683, així com també que va ser refet un altre cop el segle XVIII aprofitant la base de l’anterior.
Després de la masia que hem deixat, la pista fa una sèrie de revolts que permeten baixar els Cingles de Serramitja. A baixa, a l’est, tenim la Riera de la Golarda, amb els masos de la Datzira, el Sord i el Xei. D’aquest últim faig una fotografia. Es tracta d’una antiga masia ja esmentada el 1130 que ha anat canviant de nom amb el pas dels segles: El Soler, l’Alzina… Figura inicialment com un alou de Sant Benet de Bages, quan ja tenia agregats els masos d’Armamirona i Colomer, que ja han desaparegut i que també tenien una llarga història ja que se’ls coneix documentats des del 1275 i 1205. El Xei, va passar a ser propietat dels Balenyà, després dels Closella i després dels Marfà. És dins del segle XVI que passà a la família Alzina i més tard a Pau Soler, que era conegut com Xei i que és el nom que ha perviscut fins ara. Va quedar deshabitada des de mitjans del segle XX, però torna a estar en actiu, afortunadament, des d’inicis d’aquest segle XXI.
Uns 40 minuts després, sempre seguint els senyals del GR, comencem a veure les instal·lacions abandonades del mas La Coma, així com la magnífica construcció d’aquesta masia fortificada bastida a finals del 1500. Tenim al davant una masia gran, de planta quadrada i amb torres de guaita en els angles. Els seus amos van ser batlles del terme en nombrosos moments (segles XVI, XVII i XVIII), fins que va entrar en decadència a primers del segle XX. Està situada a prop de la riera La Golarda, quasi al límit dels termes de Moià i de Calders. Trobem una parella jove amb els que podem parlar una mica i ens expliquen part de la història recent i ens obren l’ermita.
A mitjans del segle XX va ser adquirida per un jardiner de Barcelona que s’havia proposat muntar-hi un complex sistema de producció de jardineria, però que va fracassar en acceptar una gran comanda que no va poder complir.
Just abans d’entrar al camí que porta a la casa, una construcció abandonada, on hi creixen les males herbes, havia de ser l’estació de tren que el propietari havia projectat entre la masia i el poble. S’havia iniciat la construcció de l’estació, aquestes restes que ara veiem, i la instal·lació de vies i canvis d’agulles. Hi van portar dues locomotores i vagons, que venien del desmantellament de la línia de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Però finalment el cost de tot el traçat, juntament amb un pont que s’havia de construir, va fer desistir el propietari. Actualment de l’estació en queden les parets, el sostre s’ha ensorrat i encara es poden seguir uns 300 metres de les vies.
Les restes de les instal·lacions de jardineria estan abandonades i algunes de les quals no van entrar mai en funcionament. És trist veure aquest panorama. Actualment el joves amb els que estem parlant, estan intentant recuperar una part dels horts i conreus que amb els anys també s’havien abandonat.
Per sobre de la casa hi ha l’ermita dedicada a la mare de Déu del Consol, que està datada el segle XVIII, tal com explica la inscripció dalt de la porta: “Dies fundationis die 4 de agost del any 1759” i es veu que des d’aquest mateix dia ja va tenir culte públic. He llegit que alguns veïns veneraven a la capella a la Mare de Déu de les Delícies.
Al presbiteri hi ha un mural amb la marededéu on hi ha representats tots els treballadors de la masia. És una obra de Josep Verdaguer
Hem seguit caminant pel GR. Girem pel Serrat de la Tirolena, on en una cruïlla deixem una estona el GR a la dreta i seguim pista endavant, però de fet són dues pistes paral·leles que van al mateix punt, com es pot observar perfectament al mapa. Una estona després i 16 km després d’haver començat arribem a can Reixac. Aquesta masia forma part del terme de Calders i estem a 624 metres d’altitud. Es tracta d’una de les masies històriques que configuren la parròquia de Sant Vicenç de Calders.
Els seus propietaris han estat generalment, en èpoques recents, batlles de Calders. Té una bona planta i està en perfecte estat ja que va ser renovada dins d’aquests últims 10 anys. Hi ha una llinda de porta que indica la data de 1602, data que probablement fa referència a alguna reforma d’aquell any. Sovint la història de les masies s’endinsa en el temps i no sempre hi ha registres documentals que en parlin. Les escriptures i altres documents públics molts cops han desaparegut dins de les velles carpetes i capses de les famílies.
Finalment arribem a Calders (552m), vila que està situada en una punta de la serra que fa de barrera entre les rieres de Calders i Malrubí. Els monuments més destacats de calders són el seu castell i l’església de Sant Vicenç, tot i que no visitarem el poble, ja que se’ns ha fet una mica tard. Després anem a dinar i acabem aquesta primera etapa del nostre GR.177, o Ronda del Moianès, que discorre pels termes municipals de Moià, Calders, Monistrol de Calders, Granera, Castellterçol, Sant Quirze de Safaja, Castellcir, Collsuspina, l’Estany i Santa Maria d’Oló.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5990588